L’església de Santa Margarida, advocació sota la qual no la documentem fins el 1143, és situada al centre de la plana de suau pendent que s’estén entre la serra de l’Ataix i el Montgoi i el riu Anoia, al terme municipal de Martorell. Es tracta de terrenys argilosos, amb accés a recursos hídrics moderats provinents de diverses deus situades a una cota lleugerament superior (fonts de can Pasteller i Tancada), dedicats al cultiu durant bona part de la seva història i avui fortament pressionats pel traçat de l’autopista AP-7 i per la presència d’algunes activitats extractives i industrials del ram de la construcció.
Aquest espai és creuat per diversos torrents que desaigüen a l’Anoia, els quals presenten un fort pendent a la zona de muntanya que es torna molt suau al seu pas per la plana. Aquest fet defineix una conca de forta erosió a la part alta i un àmbit de deposició que ha afavorit una expansió antròpica de la plana en detriment de la llera del riu Anoia i va obligar durant el segle XIX, sinó abans, a la canalització dels torrents en la seva part final mitjançant la construcció de murs. El torrent de Santa Margarida, per exemple, presenta una cota a la seva llera que és igual a la dels terrenys circumdants i superior a la de les restes arqueològiques tardoantigues. El traçat final d’aquests torrents va ser molt modificat per la construcció de l’autopista i alguns trams són avui fora d’ús.
La zona on s’emplaça Santa Margarida era la de pas del tram de la Via Augusta que provinent del Pont del Diable, sobre el Llobregat, enfilava camí del Penedès. Aquest fet, així com la interpretació de les distàncies que s’esmenten en els itineraris, ha portat a interpretar que la mansio Ad-Fines era situada en aquest indret. En els nivells excavats fins ara els indicis romans són escadussers, tot i que conforme ha avançat l’excavació i especialment en els darrers anys, cada vegada es manifesten de forma més intensa, tot i que sempre amb restes ceràmiques molt disperses i estructures constructives molt efímeres, si és que es poden arribar a datar d’aquesta època. Un argument més sòlid l’ofereixen les restes d’un mil·liari reutilitzat, la inscripció del qual ha permès datar-lo entre el 350 i el 353 dE, coincidint amb el mandat de l’emperador Magnenci. És cert que el fet que el mil•liari hagués estat reutilitzat com a brancal d’un portal i que es trobés totalment descontextualitzat dins una pila de runa adossada a un mur de la masia de Santa Margarida pot plantejar dubtes raonables sobre el seu emplaçament original, però considerat en el context territorial i dels resultats de la recerca arqueològica en tot cas ve a reforçar l’argumentació.
Un darrer aspecte a assenyalar en aquest apartat fa referència al nom de Martorell i al seu possible origen relacionat amb Santa Margarida que ja hem vist, no apareix en la documentació fins al segle XII.
Entre els documents esmentats en l’estudi de Montserrat Pagès sobre el romànic i el feudalisme al Baix Llobregat (PAGÈS: 1992. Pàg. 157), n’hi ha un de datable vers el 911 que recull la referència a diversos llocs que es podrien situar al Baix Llobregat i entre els quals apareix l’anomenada villam Martyres. Es refereix a l’actual Santa Margarida i alhora ens dona la pista que estem davant una església de caràcter martirial que, a més, acabarà donant lloc al topònim Martorell? Avui per avui no podem anar més enllà de la hipòtesi.