SANT GENÍS DE ROCAFORT
Història i decadència d'un monestir benedictí
1. Inroducció
2. Els antecedents
3. La fundació del Monestir
4. El període monàstic: segles XI – XV
5. El priorat laïcal: segles XVI - XIX
6. Decadència
1. Introducció
La visita a Sant Genís de Rocafort, situat sobre el turó que domina la plana als seus peus, i amb el teló de fons que li ofereixen la serra de l'Ataix i el Montgoi a la seva esquena, fa imprescindible una contextualització històrica que permeti comprendre la significació del conjunt monàstic en el moment de la fundació i la seva imbricació amb un territori que, encara avui, s'identifica com a partida de Sant Genís per referir-se a les terres de l'entorn, com una pervivència en la memòria del que havien estat els seus dominis.
A l'endinsar-nos en la comprensió del monument, com avui veiem les restes de Sant Genís, és indispensable també interpretar la significació simbòlica d'un indret on conflueixen espiritualitat i poder, en un context històric de ple domini feudal. Així, per exemple, l'elevació de l'enclau apropa la vida a Déu i, alhora, ofereix el recolliment que reclama la vida monàstica. Però també, en el context del domini feudal, es mostra imperatiu sobre el territori i els seus habitants, amb l'església al punt més elevat, però flanquejada per una torre i una forta muralla. Cap d'aquests elements ni la seva disposició són accidentals, sinó que responen a una voluntat que ens permet interpretar, des d'aquesta significació simbòlica, quina era l'estructura social i la mentalitat del moment, més enllà dels aspectes estrictament pràctics als quals han de donar resposta les diferents edificacions.
El monestir es funda, alhora, amb una clara voluntat que esdevingui panteó dels membres de la nissaga dels Castellvell. Una família que al segle XI és propera i emparentada amb el comte de Barcelona, i que gaudirà d'un gran poder just en el moment que els seus dominis creixen cap a les terres del Penedès i més enllà.
2. Els antecedents
Tot i que com veurem, la història del monestir i el priorat de Sant Genís de Rocafort s'inicia el 1 042, l'arqueologia ha posat al descobert a l'entorn de l'església de Santa Margarida, al peu del turó, un conjunt de restes que permeten identificar l'ocupació del lloc des d'almenys el segle IV dC. Així ho testimonia el fragment d'un mil·liari corresponent a laVia Augusta, la qual provinent del Pont del Diable seguia camí cap al Penedès passant per Santa Margarida.
Sembla inqüestionable que serà precisamente el pas de la Via Augusta i les condicions de l'indret, el que afavorirà la consolidació d'un assentament, potser en origen corresponent a la mansio Ad Fines que s'esmenta en els itineraris romans, i la construcció d'una església paleocristiana que podem datar entre finals del segle V i els inicis del VI dC.
Pel que fa concretament a l'espai que ocupa el monestir de Sant Genís de Rocafort, els antecedents ens situen en el període d'expansió del comtat de Barcelona cap al sud del Llobregat, entre els segles IX i X. D'aquest momento prové de ben segur el topònim Rocafort, referit a un punt fortificat,segurament en un primer moment amb construccions de fusta, de les quals serien prova els forats de pal identificats en diferents punts.
D'acord amb la interpretació que es faci del document fundacional, es pot inferir que en aquell moment a Rocafort ja existia una església dedicada a Sant Genís, tot i que això planteja el dubte de per quin motiu no s'esmenta l'església de la plana. Una altra lectura ens pot dur a pensar que l'església dedicada a Sant Genís fos la que actualment està dedicada a Santa Margarida i fos la fundació del monestir el que portés a traslladar l'advocació a l'església del monestir i a introduir la de Santa Margarida a l'església parroquial.
3. La fundació del Monestir
El 8 d'abril de l'any 1042, Bonfill Guillem, senyor de Castellvell, juntament amb la seva esposa Sicarda, van dur a terme la donació que havia de propiciar temps després l'establiment d'un monestir, el qual esdevindria també panteó de la nissaga dels Castellvell, aleshores molt influent dins la cort del comte de Barcelona. Temps després que es materialitzi la presència dels monjos, Sant Genís dependrà del monestir de Sant Miquel de la Chiusa (Torí - Itàlia), a través del de Sant Miquel de Cruïlles (Baix Empordà), fet pel qual li escau la denominació de priorat.
Per a la viabilitat de la fundació monástica era imprescindible que la futura comunitat disposés de béns suficients que garantissin el seu sosteniment i per poder dur a terme les obres necessàries per a l'edificació del monestir.
El document fundacional de 1042 detalla amb precisió els límits del territorio que els senyors de Castellvell atorguen al futur monestir:
"...de la banda de llevant, des del Congostell s'enfila fins al cim de la serra i continua pel cim de la serra que hi ha entre Rosanes i Rocafort fins al Montgoi. Des d'allà continua fins a la Vena, per on corren les aigües a l'hivern i en temps de pluja, de llevant cap a tramuntana. A migjorn limiten amb la Vena i el terme continua des d'allà cap al Grau i davalla cap al torrent que hi corre. A ponent limiten amb Lloreda i des d'allà el terme continua per la riera de Lloreda fins al mig del riu Anoia i des d'allà continua pel mig del riu fins al Congostell."
Aquesta donació s'acompanya ja des del primer moment dels drets sobre un molí situat a l'Anoia. En els anys successius s'afegirien propietats i drets en diferents llocs, fruit de les donacions que rebria el monestir.
El territori del priorat tenia una extensió al voltant dels 3 Km2 , entre la zona muntanyosa i la de la plana. Dins aquest rodal es pot calcular que arriben a estar en cultiu unes 250 hectàrees. Si a aquesta extensió hi afegim la de les propietats fora del territori estricte del priorat, la superfície total en el moment més àlgid es situa en unes 520 hectàrees en cultiu. En conjunt, amb independència de la variabilitat que podien tenir els rendiments al llarg dels anys, Sant Genís no sembla situar-se per sota d'altres fundacions similars.
4. El període monàstic: segles XI – XV
Ha estat tradició atribuir a Sant Genís de Rocafort un origen templer. Una afirmació que no té altra suport que interpretar com a símbol d'aquest orde les creus que decoren els sarcòfags encastats a l'exterior del mur de migdia de l'església i les figures geomètriques del timpà de la porta principal de l'església.
Res més lluny de la realitat, com mostren els estudis documentals realitzats a partir de 1970, que deixen constancia d'una fundació monàstica de la que es farà càrrec l'orde benedictí, possiblement amb el suport del monestir de Sant Cugat del Vallès. Tampoc és correcta la consideració de les creus i els altres elements ornamentals com unes armes pròpies de l’orde templer. Els elements decoratius que veiem a Sant Genís corresponen plenament als habituals en edificis romànics de mitjans del segle XII i no denoten cap correspondència amb un orde religiós concret.
Més enllà d’aquesta llegenda, tot assenyala que la voluntat dels fundadors va trigar a materialitzar-se i la presència dels monjos no es va fer efectiva fins força anys després. No serà fins el 1166 que trobarem la referència a un prior de Sant Genís anomenat Bernat i el 1208 que podem assegurar la presència d'un monjo. Cal destacar que Sant Genís no va comptar mai amb una comunitat monástica nombrosa. En el moment més àlgid, que documentem als inicis del segle XIII, comptem el prior, dos monjos i un prevere. En total quatre individus. Durant bona part del temps la comunitat estarà integrada pel prior i un monjo, com podem veure en la relació de priors monàstics i monjos corresponent al període de 1 1 66 fins a 1 487, en el qual comptabilitzem tretze priors i cinc monjos.
Si la identificació de priors i monjos ens dóna algunes pistes sobre la data de creació efectiva del monestir, el testament de Guillem Ramon de Castellvell, nebot i successor dels fundadors al capdavant del senyoriu de Castellvell i mort el 1126, assenyala amb força versemblança cap aquest com a impulsor de la voluntat dels seus antecessors. En el seu testament llega a Sant Genís la quantitat de 200 mancusos, un alou al terme del castell de Voltrera (Abrera) i un altre a Pruneres (Castellbisbal) per obres a l'església de Sant Genís. La quantia i intencionalitat del llegat, la data en la qual es produeix i les característiques estilístiques de les construccions de Sant Genís donen prou consistència a la hipòtesi d'aquesta atribució.
El 1176 Guillem de Castellvell demana en el seu testament ser enterrat al monestir de Sant Genís. Una evidencia ja indiscutible que referma, a més, la voluntat de fer de Sant Genís el panteó familiar dels Castellvell.
El segle XIII serà clarament el d'esplendor del monestir. També serà en aquest període que, seguint una trajectòria habitual en aquestes fundacions, Sant Genís passarà a dependre del monestir italià de Sant Miquel de la Chiusa, a través del de Sant Miquel de Cruïlles, a l'Alt Empordà.
Al llarg d'aquest temps el Monestir rebrà deixes que incrementaran el seu patrimoni, tot i que això no comportarà en cap cas un increment de la comunitat monàstica, sinó que més aviat minvarà fins a veure's reduïda a la figura del prior.
Tot i la migradesa pel que fa a la comunitat monàstica, el segle XIV el podem considerar com de continuïtat, si bé l'impacte de la Pesta Negra de 1348 es farà sentir fortament sobre la demografia del priorat i del país en general. No podem dir el mateix del segle XV, que assenyalarà el camí de la decadencia i fins a l'extinció del priorat monàstic al segle següent. Una crisi que es veurà agreujada per la destrucción dels edificis com a conseqüència del fort terratrèmol de 1448, amb epicentre al Vallès. Tant Santa Margarida, com especialmente Sant Genís, entraran en una situació de ruïna de la qual només es refarà parcialment la primera i pràcticament gens la segona.
5. El priorat laïcal: segles XVI - XIX
La crisi del monestir de Sant Genís i la pròpia del de Cruïlles van portar a un període de transició durant el primer terç del segle XVI, amb una seguit de priors nomenats ja des de Roma i no des de Cruïlles. En aquest cas es tractava de clergues que rebien el nom de comanadors, els quals exercien per una banda com a priors i per l'altra com a responsables dels serveis religiosos a la parròquia de Santa Margarida.
Serà el tercer d'aquests priors comanadors que coneixem, Simó Capellades, qui encetarà el procés que portarà pròpiament a la secularització del priorat, tot resolent alhora alguns conflictes sorgits amb Cruïlles. Després d'un seguit de gestions de les quals no tenim prou detall, el 24 d’abril de 1534 el papa Climent VII expedeix una butlla amb la qual donava a conèixer a Joan Bolet la seva aprovació a la iniciativa de restaurar els edificis del priorat i de millorar les seves rendes. Amb aquesta decisió li concedia permís per a constituir-se'n patró i li atorgava el dret perpetu i hereditari de patronat i el privilegi de poder presentar la persona idònia que actuaria com a prior secular.
Les propietats del monestir eren en aquell moment bastant notables, però pel que sembla amb una baixa rendibilitat i pel que fa als edificis del monestir, de l'església de Santa Margarida i la rectoria, en estat ruïnós. Precisament el compromís de Joan Bolet en assumir el patronatge era el de redreçar aquesta situació. Cruïlles, que en bona mesura s'havia desentès del priorat, ara veia perillar els seus drets i va mirar de demostrar, sense èxit, el fracàs del propòsit de Joan Bolet.
Per la documentació que va generar el conflicte amb Cruïlles sabem de l'estat del priorat el 1535 i el 1551. En el primer cas el prior de Cruïlles, acompanyat del notari Pau Renard i tres testimonis, mira de determinar el valor de les rendes del priorat, estimades en 60 ducats d'or.
La visita de 1535 permet constatar un panorama força decebedor pel que fa a l'estat dels edificis. El camí de pujada a Rocafort pràcticament havia desaparegut; l'església i les dependències monàstiques, enrunades, eren plenes de vegetació; l'església no tenia portes i sobre el que quedava de la volta hi havia una figuera i una olivera que, es diu, tenia el gruix d'un home.
Des de 1505 i fins 1804 documentem un total de 20 priors entre comanadors i seculars, alguns dels quals membres de les famílies descendents de Joan Bolet.
A finals del segle XVI hi ha un clar intent de potenciar la devoció cap a Sant Genís, fet que indirectament posa de relleu que l'estat de l'església era prou digne. És així com s'aconsegueix el 1 594 un breu del Papa Climent VIII, amb validesa fins el 1599, pel qual es concedia indulgència plenària a aquells que visitessin l'església de Sant Genís durant la vigília i la festa del sant, el 25 d'agost. Tot i així, poc després, amb la presa de possessió del prior Pere de Planella s'obre un període que es caracteritzarà ja per l'absència habitual dels priors, els quals acumularan aquest càrrec a d'altres. Com en el cas de Josep Ferrer, que fou prior entre 1648 i 1680, i que el 1664 residia a València. De totes maneres, aquest absentisme dels priors no serà sinònim d'abandonament de les terres del priorat.
6. Decadència
Tot assenyala que al llarg del segle XVII l'abandonament de Sant Genís va ser progressiu, fins arribar a l'oblit, com hem vist en la resposta de Sebastià Santacana al qüestionari de Francisco de Zamora el 1 789, quan aquell ja no té en memoria cap referència de la significació de l'antic monestir i el suposa atribuïble als templers.
________________________________________________________
Imatges:
1. Còpia del segle XVII del document fundacional del monestir de Sant Genís, conservada a l’Arxiu del Museu Municipal Vicenç Ros.
2. Delimitació del territori del Monestir de Sant Genís segons la descripció del document fundacional de 1042.
3. Distribució de les propietats del priorat al Baix Llobregat i Castellbisbal, a més de les que li corresponien per la dotació de 1042.
4. Primera página de la minuta de la butlla concedida pel Papa Climent VII a favor de Joan Bolet, conservada a l’Arxiu secret del Vaticà.
5. Retrat de Climent VII, papa de l’església católica del 1523 al 1534. Sebastiano del Piombo. The J. Paul Getty Museum
6. Planta del recinte de Sant Genís elaborada per Jaume Amat el 1948. S’hi assenyala la procedencia dels elements recuperats per Isidre Clopas en l’excavació que aquest va realizar el 1937. Al títol s’hi fa constar el aleshores suposat origen templer. (Fons del Museu Municipal Vicenç Ros, Martorell).
7. Elements arquitectònics reutilitzats, provinents de Sant Genís de Rocafort (Alfred Mauri. Arxiu del CEM)